Tanco la paradeta!

Doncs si! TXapo l’enano...
Fa dos anys, amb la intenció d'aprendre'n el funcionament, vaig obrir aquest humil racó a l'intenné, i tinc clar que no cal que insisteixi (però ho faig!): podeu creure’m: quan dic humil, no és cap falsa modèstia!
La meva intenció, la inicial, era saber de què anava allò que tothom parlava! Malauradament el projecte, si es que se’n pot parlar en aquests termes d’un bloc com aquest, va néixer coix, o millor dit encara: va ser un avortament!!
Inicialment hi vaig abocar escrits que ja tenia guardats al PC: anades de l’olla, recollides gràcies a la immediatesa dels processadors de textos, i reculls de posts publicats, a varis fòrums, ja fossin opinions o relats. O sigui, que el bloc en si, no tenia cap més nexe entre els seus posts, que el fet d’ésser publicats pel mateix pelacanyes... vaja, que no era un bloc temàtic, però tampoc seguia cap estructura que expliqués a algú que entrava per primer cop –ni les vegades successives, em temo- qui era que escrivia, i què pretenia expressar.
No tot és tan científic a la vida, ho sé!, i alguns dels blocs que llegeixo, i que més m’agraden, no estan tan lluny d’aquest desplantejament.
Al cap de poc, per fets que tampoc em ve de gust explicar en profunditat , vaig decidir depurar-lo, esborrant tot allò que em pogués identificar... Només diré que els foros (o fòrums, o fors), com els xats, etc. són un gran invent, potser el més innovador dels nostres temps. L’essència del ciberespai!: conèixer gent des de casa o des d’on sigui... anonimat -si el vols- per intercanviar opinions, aprendre, etc. Com ja he comentat alguna vegada amb amics, aquestes, que són les característiques que ens els feien més atractius, han esdevingut, potencialment, si més no, temptacions massa grans per molta gent rància, reprimida, frustrada, per vessar-hi un munt de complexes, i mala bilis...! I parlo en propietat, perquè jo mateix puc reconèixer-me en aquests paràmetres...

El cas és que, em sembla absurd continuar amb un bloc en el qual no crec, ni m’agrada massa. Me’l rellegeixo, i tot i que pugui acceptar que puc trobar-hi algun passatge que reconegui infinitesimalment inspirat, no trobo l’energia ni la força necessària per continuar-lo...
Les vacances, que també ho han estat de bloc, m’han donat la perspectiva necessària per fer el pas; d’altra banda, cal que reconegui que ja fa temps que meditava si valia la pena seguir...
Renaixeré en algun altra banda, d’això n’estic convençut, i procuraré que sigui amb un leitmotiv més clar... malgrat que tampoc m’obsessiona... si ha de ser serà, i sinó doncs no!

Un plaer.

Febre

Una cèl•lula.
Sola!
Al voltant seu, un número infinit... de cèl•lules.
Prescindibles però insubstituïbles.
Un entramat, un sistema.

I vist des de fora: jo!
Envoltant de milions com jo.
Prescindibles i insustituïbles.
Oxigen, atmòsfera, sol... galaxies...

I al voltant nostre, què més hi ha?

Imagino que el nostre temps, és només una partició definitivament inapreciable, de la més infinitesimal divisió del temps que regeix l’existència de l’ésser que conté un número inenarrable de móns com el nostre.
La nostra existència, i el nostre equilibri són només una casualitat...

El dia del senyor..

Diumenge, el dia dels descans!!

El senyor que el dia abans ha anat a dormir tard -per res en concret... perquè s'hi estava bé anxovat al sofà- s'aixeca prest a les 07:30 am.
Esmorzar de rutina: una tassa de llet amb cinc cullerades de nesquick, dos magdalenes amb gust de llimona, sis galetes Maria, i un grapat d'smacks. A baix al pàrquing, s'enfila a l'escala de mà per arribar a la taquilla on guarda tots les andròmines de cicloturista i, fent d'equilibrista, es disfressa de client del Dr. Puerto.
Volta curta, de poc més d'un parell d'hores, trenta quilòmetres aprox. i poc menys de 300 m de desnivell.
Sense dutxar ni res, els tres membres de la família -només falten el gos i el gat per fer el “pleno”- se'n van a platja. Després de passar per pobles amb noms tan estimulants, com l'Arbre sec, Saldet, i l'Armentera, ja són a St. Pere Pescador; no entren al poble. Arribem a l'Av. de les banderes -no tinc ni idea del nom real- que, literalment, desemboca al mar. Com sempre està farcida de rulots, i autocaravanes. D'uns anys ençà s’hi han afegit tot de furgonetes (des de wolfswagens a c15’s) tunejades amb més o menys encert -i recursos- per viure-hi, en alguns casos ocasionalment, a dins. Qüestió de pose... o d’inflació, depèn de qui ho miri i com ho vulgui veure!

Fa molt de vent, i mentre la senyora fa la llagasta a la sorra, el senyor i el petit dictador construeixen una presa amb dues muntanyes que la circumval•len, a vora d'aigua. Un parell d’onades, són una amenaça premonitòria del petit Tsunami que fot tota la martingala a parir panteres...
L'escena continua amb el petit dictador, amb “manguitos”, a coll del senyor. Mar endins, acompanyat de tot de sons festius –per a algú que no els conegui...- i gesticulacions d’allò més efectives i efectistes... Per si no heu estat mai a St. Pere, heu de saber que es pot caminar quilòmetres en direcció a Itàlia, i només els genolls et queden colgats. Què hi farem, ja hi nedarà quan sigui gran!
Sortint de l’aigua, un llarg travelling mut, si no fos pel vent, buscant el para-sol verd pistatxo de Valeo, l’única cosa que fa referència a l’empresa –que jo conegui- que no ha estat deslocalitzat. Un desconegut l’està plegant a l’altra punta de la platja. Els esdeveniments, com per art d’encanteri, prenen seqüència amb una inusual rapidesa, al seu magí. El para-sol ha sortit disparat, dibuixant una espiral assassina, sense que la senyora ni tan sols se n'hagi adonat. Afortunadament no hem de lamentar víctimes...

Al cap de poc decideixen tornar-se’n. Durant l’agradable passeig per la sorra cap al cotxe -d'innegables connotacions fakíriques- el petit d. convenç al catruç, dic el senyor, per fer volar un cometa (gentilesa dels supermercats Centre), d’una efectivitat tan enlluernadora com anàrquica i incerta. Un parell d’enrabiades més tard, tornen cap a casa amb l’Eduard Cànimas (Cànimas o rebentes és diu l’elapé), que els hi toca la fibra amb la cançó num. 4.

El dinar a casa dels pares, com gairebé tots els diumenges, és una sort per qui no està obligat a anar-hi; que cadascú ho interpreti com pugi...
En acabar, i sense pausa, per pair, res millor que mitja horeta de xuts amb la pilota de l’spiderman. Això si! Ara a l'ombra. A baix al garatge!

“Lamentablement” avui el senyor es quedarà sol, perquè la senyora i el petit d. se’n van a veure un ballet infantil. Encara me’n faig creus de la seva gosadia al refusar, diumenge passat, la invitació en plena reunió familiar; d’un rang superior s’entén, família política vaja... No va ser per audàcia, més aviat per sobre-saturació! A més ells tampoc venen a veure el petit d. quan juga un partit de futbol!

Passa una bola de borró i de fons sona el xiulet del bueno, el feo i el malo. A una banda de corredor ell i un mirall desvalgut, i escantonat... al’altra, els seus contrincants a dins de la caixa d’eines.

Reeixit del primer desafiament, decideix penjar l’espatllera de gimnàs que va recollir fa prop de dos anys. Avui té temps per a aquests menesters!!
És massa alta. No problem! La talla. Falta una barra. No problem. Sobra el travesser de la part que ha tallat. No entra. No problem. Retalla el travesser per ambdós costats. L’espatller ara queda massa baix. No problem!! El penja. Llàstima! S’ha carregat els espitrocs (o com carai s’escriguin).
Assaboreix l’agredolça satisfacció de fer a mitges allò que pensava que mai trobaria el moment de fer.

Es va fent tard i decideix que ja acabarà un altre dia d’aquests, que faci un altre mutis per l’esquerra. Se’n va a nedar abans de dutxar-se. Aquí no calen gorres de latex, però si ulleres si es vol gaudir del fons. Neda amb cura per no tocar la flora que, re-crescuda, amb prou feines està a mig metre de la sufície, flanquejat per un parell de blackbassos –quin nom tan ianqui per un peix!-. Tornant a la riba esquiva els joncs que, esfilagarsats, sobresurten del nivell de l’aigua. Cauen quatre gotes, i s’escapa algun llampec. L'aigua pren aquell verd ocre...!!!

Mentalment, el senyor apunta a l’apartat de tasques pendents:no oblidar de reflexionar a qui se li ha d’agrair un dia tan perfecte.

hhh

13 - CAMI RAL
Que en son d’altes les muntanyes. Que m’amaguen tot allo que estimo. Com enyoro que el sol neixi al mar. L’atzavara blava i el badiu tot blanc. Cami ral que em duras. Al pais d’ on jo soc. Clara terra, aspra terra. Al pais d’on jo soc. Ella em mira com dient-me. Torna encara, groc retrat que guardo. Si sabia que la puc trobar. Jo passo l’ aigüeta sens por de (em) negar. Semto l’olor penetrant de mareselva. I sempre el cant del rossinyol em diu. Ella encara surt a la finestra. Per si el veu tornar pel cami, pel cami... Cami ral que em duras. Al pais i a l’amor. Mare terra, dolça terra, Al pais i a l’amor.

HHH – Homo Homini Lupus

De les poques cançons en català -poques se'ls hi entén l'idioma- que els hi recordo.
Vaig veure aquesta gent per primer cop deu fer més de 20 anys al passeig de la Puda, al costat de l’Insti-put de Bnyls, quan encara ni existien les barraques de St. Martirià. Va ser la cosa més radical i esborronadora que he vist mai. Les cançons duraven un minut escàs. Les proclames polítiques entre cançó eren descarades i contestatàries, però increïblement lúcides.
El bateria, que llavors no era el cantant -això va venir més tard- aquell dia tocava amb bidons metàl•lics (de gasoil, o el que fossin...).
Recordo haver-los vist almenys un parells de cops més... la veritat, passada la sorpresa inicial, el seu estil no m’atreia gens.

Un dia un col•lega amb qui intercanviàvem música, a mitjans norantes, em va deixar una cassette mal grabada, d’un grup paral•lel dels hhh. Es deien Rouse, i l’elapé es titulava Does suck Rouse? Em van enganxar fort durant un temps... però en els successius canvis de reproductors de k7-cd-mp3, va desaparèixer.

inspiration

És curiós com funciona això de l’escriptura: ara que tinc temps, em planto davant de l'ordinador i no em surt res.
I en canvi, sovint quan passejo pel carrer, quan vaig en bus, mentre vigilo el gos que corre com un beneit d'una punta a l'altra del solar -els minsos deu minuts matinals i vespertins que puc dedicar-li, que és l’únic moment que surt del seu recinte, pobre-; en totes aquestes situacions, doncs, em venen al cap frases d'allò més arravatadores. Paraules que analitzades desseguida, em semblen retalls d’una gran novel·la... però que segur que descontextualitzades no són més sentencies carregades de pretensions. Un sentimentalisme, codificat en un M.O.R.S.E. emocional inintel·ligible... pero per més ridícul que pugui semblar, entotsolat en el silenci del meu capteniment, les trobo vàlides... m’omplen i m’agradaria poder-les compartir i desenvolupar-les.
Mai he estat cap badoc d’aquells que s’asseuen a un banc, i xafardegen a discreció. Més aviat en aquests casos solc concentrar-me en mi mateix, ja sigui llegint o escoltant música... o senzillament lobotomitzant-me a mig camí d’un nirvana matusser.
Però m’agrada la gent. M’agrada caminar pel carrer i observar qui passa pel meu costat. Sóc xafarder, però en un nivell molt poc mundà. No m’interessa qui són, com es diuen, ni si són importants o coneguts.
Miro el seu esguard, la seva expressió; procuro esbrinar si estan contents, abatuts o atabalats. El físic, la roba, tot forma part de la seva aura, i el trasbalsament que em provoquen. Improviso històries mínimes, pràcticament instantànies, que justifiquin la seva expressió, la seva determinació o el seu apocament.
Ni remotament, tinc la intenció de perseguir, assaltar o interpel·lar-los perquè allò que és un fugisser i simbòlic fregament, esdevingui una relació personal.
Defujo la mirada si és corresposta la meva. A mi m’incomodaria que algú m’observés amb la displicència que jo ho faig.

OPOS

Fonamentalment això va així: la gent estudia fins quan pot o fins que se'n cansa, i després es busca una feina. Si té sort i l'ensopega, continua al mateix lloc de treball, i a mesura que aprèn li milloren el sou... o no! Sinó, salta de feina en feina fins que en troba una que li fa més el pes i s’hi sent a gust. Hi ha infinitat de feines i de caràcters, però fent una reducció a l'absurd, convindreu en que és un plantejament força vàlid.

No sé si mai heu provat de presentar-vos a unes oposicions, però és un mal tràngol important!

Un cop les aproves difícilment perds la feina. Cert. Si vols, pots no fer-t'hi massa; possiblement ningú et demanarà explicacions, tot i que crec que últimament ha canviat força això (almenys en les administracions que jo trepitjo...).

S'exigeix però, i per endavant, un nivell de coneixements i un domini de la feina, que si el demanessin abans de començar a la gran majoria de feines, tots plegats estaríem a l'atur.

I bé racionalitzant-ho, puc arribar a estar d'acord en algú que estigui apunt d'obtenir una plaça a l'administració pública en propietat, una feina, generalment, per sempre, se li exigeixi que sigui el millor dels que es presentin, i bla bla bla...

Del que no estic tant segur és de l'arbitrarietat dels examinadors i de la preparació i la IMPARCIALITAT dels tribunals...

Últimament, una persona molt propera a mi, ha decidit fer un canvi laboral –perífrasis que amaga que ben bé una decisió seva no ho ha estat, però aquest és un altre tema que ara ens desviaria de l’assumpte- i ha provat sort en l’administració pública, atreta pel reclam de l’horari, l’estabilitat laboral, etc.
S’està preparant un temari que fa por de veure –i de moment només pretén un lloc d’aux. Admin.!- i en té per, com a mínim, mig any. Essent molt constant!

Mentrestant però, s’ha presentat a algunes proves per entrar a borses de treball d’algun ajuntament.
Parlem de contractes de poca durada, transitoris, per cobrir alguna baixa o algun pic de feina... Doncs el nivell que s’exigeix és semblant al de les oposicions!! Àdhuc més sospitós. Proves capritxoses: pel mateix lloc tan aviat demanen exàmens tipus text, com exàmens a desenvolupar; en d’altres prioritzen per sobre de tot la mecanografia(!?), coneixements de disseny de pàgines web (???)... A més a més, si tens la sort de passar alguna d’aquestes proves, et trobes amb unes pràctiques impossibles de fer, si no és que ja hi treballes. Tot per amagar, que de fet el que s’està fent és legitimar la tria a dit d’algun conegut o d’algun familiar de ves a saber qui!!
Paradoxalment, és dóna el cas de proves d’aquesta mena que només aproven una o dos persones... llampis de borsa!!!
Al cap de poc dies, quan se’ls hi acaba la gent per suplir les baixes, tornen a tirar“d’endollats”. Altre cop coneguts i familiars, que entren a treballar-hi impunement. I fins que no estiguin una mica avesats a la feina, no tornaran a convocar proves; que només serviran perquè aquests últimes incorporacions, accedeixin de ple dret a la borsa... i així anar fent!

Feta la llei, feta la trampa.

Pics PS'07

Tal com havia promés, algunes fotos del primavera sound. Deixo de banda les dels escenaris i grups, entre d'altres raons, perquè la meva Konica de 2.1 megapíxels, de l'any 2002, no dóna per gaire més que per primers plans!

No sóc massa expert en tendències del vestir, i per tant desconeixo si aquest fenòmen tan glamurós, per descriure-ho d'alguna forma, es dona a altres events. Per sort de moment als concerts és minoritari, tot i que està lluny de passar desaparcebut!!

PS '07

Van ser dos nits al final.
Hi vaig anar dijous i divendres.
Poc amortizada l'entrada? Potser si, però anar i venir és molt cansat i un dia més ja m'hagués ratllat.
Molta fred quan es girava la marinada, que va trastocar les ànsies exhibicionistes de més d'un@. La passarel·la ha arribat a l'indie, si és que ja no hi era, i amb força!!
Un nou emplaçament, el del fòrum, més encertat o més convenient que no pas el poble espanyol. Sobretot per l'accés, l'aparcament i l'aforo. No tant per la calidesa, ni per la qualitat del so...
Alguns problemes greus de solapaments entre escenaris, que de cara a altres anys caldrà que solucionin els organitzadors...

Conclusions d'un festivaleru que frega els quaranta:
Importantíssim! Estalviar-se cues, encara que sigui a cost de no ingerir cap substància durant una bona estona.
Situar-se a prop de la torre de so; per alguna cosa qui té la paella pel mànec és alla dins.
Si has d'estar molta estona en un mateix escenari, buscar un punt elevat, si pot ser que cobreixi el requeriment anterior, i si és assegut encara millor.
No cal fer-se fan, una setmana abans de cap grup, perquè a vegades vas a cegues i acabes gaudint més amb els desconeguts, que no pas amb els que t'has "estudiat". No ho dic per aquest any... que hi havia un farciment tan espectacular que es feia difícil innovar.
Els concerts s'han d'evaluar en fred, i en plenitud de condicions físiques i mentals...


Grups que vaig poder veure, sencers o en part:

Dijous

1. Herman Düne. Que fàcil és tenir una banda i pujar a l'escenari... i tocar la fibra. Sense cap esforç aparent van desgranar un grapat de bons temes, ben interpretats, amb simpatia. Els hi va sobrar escenari, i l'horari era una putada!!
2. Za (mentre feia cua per comprar tickets). Molta, però molta fressa!!
3. Elvis Perkins. Molt accessible, però sense capacitat de sorprendre... Va entrar bé, i no va carregar, que ja és molt.
4. Smashing Pumpkins. Eren l'últim grup que havíem de veure dijous. Mal ubicats al començament, més enllà de la torre de so, la música fluctuava -no sé si pel vent- i es feia difícil prestar atenció. Val a dir que van començar amb temes d'un nou treball, una peça que ella soleta durava 15 min., que gairebé ningú coneixia i que fins que no van posar-se a revisar vells hits, no vaig entrar al concert. Això i que varem tirar endavant i més ben situats la impressió era ben bé una altra. Curiosa la indumentària també. He llegit alguna crítica que parla d'un Billy Corgan que només venia a cobrir l'expedient. No sé què dir. És fàcil ser crític. Mires cinc minuts i te'n tornes a la zona Vip a liar-la... Jo només puc dir que vaig veure'l tocat pels aplaudiments.
5. White Stripes (2 cançons des de dalt de tot). Es solapava el so amb el dels Fuyija&Mijagi, que tocaven al cd drome. Si l'endemà no hagués hagut de treballar, un concert per no perdre's. Tothom en parla bé. Bona decoració i millor actitud. Llàstima!

Divendres

1. The Rakes (5 min.) sc
2. Blonde Redhead. Tenia moltes ganes de veure'ls. Crec que va fallar estrepitosament el so, almenys durant bona part del concert. Llàstima perquè són un grup diferent. Molt bons.
3. Black lips (1/4 de concert). Força ninyatus, pero van acabar contagiant tothom. Anaven un pel passats. No serà casualitat que després d'ells començessin els problemes de so, amb el micro que el baixista va maltractar a coces...
4. Band of horses. Rebotats pels problemes amb el micro, va arribar a etzibar-nos: " ja veig la manera de fer espanyola..." Amb un repertori curtet, crec que només tenen un disc, van defensar-se prou bé. Son grans, i s'hi faran molt més. Dels que valdrà la pena no perdre la pista.
5. Modest Mouse. Després de tres o quatre anys vigilant la seva web a veures si s'acostaven a tocar per aquí, què puc dir? Doncs que vaig "desganyitar-me" la veu, bramant com un beneït... que vaig aplaudir, ballar, xiular, etc. Van tirar sobretot dels dos últims discos -dimecres vaig enterar-me'n que venien a presentar "We Were Dead Before The Ship Even Sank"- però no em va importar gens ni mica. Tampoc el fet d'estar sentat tot el concert. Ni que el so, les primeres cançons, ofegués la veu de l'Isaac Brock. He llegit que molta gent els hi retreien no haver estirat més de discos antics, essent el primer cop que tocaven aquí, però és que els concerts d'una hora ja ho tenen això... i més amb ells que tots els seus temes duren sis minuts com a mínim.
6. Low. Bons. I aquests si que van sonar bé. Molt minimalistes. Veus ratllant la perfecció. Llàstima de l'hora que era, i de què tothom prenia forces per veure...
7. Built to Spill. LA GRAN DECEPCIÓ!! D'acord que només començar el micro va tornar a fallar. No sé quin ambient es deuria respirar al backstage (pels problemes de so, els problemes d'aforament de l'escenari atp, etc.). El cas és que els vaig trobar apàtics... molt limitats! En cap moment vaig, ni tan sols, vislumbrar la xispa que els hi atribuia pels discos seus que he escoltat... quin greu!

Demà penjo fotos de "modelitos"...

Ha anat molt bé...

No hem obtingut cap regidor, però percentualment la disminució de vots ha estat menys important que la dels nostres contrincants. La nostra posició surt molt reforçada, perquè queda reflectit de forma consistent, que del càstig que la ciutadania ha emès en forma de vot, nosaltres hem estat, en terme de valors absoluts, uns dels destinataris menys afectats. Cal tenir en compte que extrapolant els resultats de les últimes eleccions, la nostra formació consolidaria de forma decidida i clara, la seva vocació de servei al conjunt de tot el poble, i la seva projecció de força amb creixement. La implementació d'aquesta tendència és indiscutible.
Només resta agrair sincerament, doncs, la participació de tothom en aquests comicis, els que ens heu votat, els que no, els que ho heu fet en blanc, i fins i tot els que us hàgiu abstingut. A tots plegats us ho agraïm, perquè sense el vostre suport res tindria sentit, ni tot aquest esforç hauria valgut la pena.
Acceptem amb diligència el vostre encàrrec, i emprenem amb il·lusió la comesa que ens delegeu des del convenciment que no us podem decebre.
Tanmateix volem fer palès el nostre ple suport, ja des d'aquest mateix moment, a la coalició que acabi governant i fem avinent que malgrat que farem tota l'oposició que puguem, sempre des d'una posició dialogant i constructiva, també us diem que això no és cap xec en blanc!!
Felicitats a totes i a tots.

L'UE i la immigració

Acabo de llegir una notícia a yahoo.com que m'ha fet gràcia -per dir-ho suau- i a més gira al voltant d'una idea que ja fa dies que ja em voltava pel cap.
Diu, cito literalment, Bruselas insta a que los inmigrantes vengan, trabajen y se vayan,i explica -fent-ho molt planer- que la idea seria ser estricte amb la immigració il·legal per afavorir la immigració legal. Com si això fos tan fàcil, i no s’hagués provat fins ara!
És lamentable, perquè a primer cop d'ull, em sembla pura demagògia. Legislació d’aparador, vaja. Llueix, però és inoperant per la dificultat de la implantació, gairebé faraònica.

Per actuar contra la immigració il·legal, crec, enmig de moltes consideracions, cal sobretot actuar al país d’origen –i no em refereixo només a la repressió policial que es pugui exercir per eradicar màfies que es beneficien del tràfic i de la desesperació humana.

La meva percepció és que la solució, si és que existeix una sola solució, segur que no es podrà enunciar amb una senzilla oració, sinó que serà un bon totxo de text, ben ple de juxtaposicions, frases subordinades i coordinades: copulatives, distributives, disjuntives i adversatives i totes les estructures sintàctiques que sigueu capaços de recordar.

M’ha cridat l’atenció poderosament perquè la notícia feia esment que una de les motivacions de la iniciativa que, llisa i planerament, consisteix en instar als països membres a donar visats i un cop resolt el buit laboral “facilitar-los” la tornada a casa, es que varis països en vies de desenvolupament acusaven Europa de propiciar la fugida dels millors operaris, i robar-los els millors cervells. Certament és una putada pels països en qüestió, i en part és un aspecte més que retroalimenta l’endarreriment, però, d'altra banda, dubto molt moltíssim que aquesta sensibilitat sigui la que motiva que la pesada maquinària política europea es posi en marxa.

Molts cops, veient el munt de joves d’origen presumptament magrebí, d’un tram d’edat –tan concret- que va des dels vint-i-pocs fins els trenta-curts que pul·lula per les ciutats i pobles del nostre país, em pregunto que deu passar a les seves ciutats, els seus pobles. Una generació es deu haver perdut a molts llocs. Aquesta és l’altra cara de la immigració... la que pateixen els que no es mouen. Poques oportunitats els hi deuen quedar als que no venen a Europa! Això ha d’afectar-los per força. Famílies destrossades. Relacions sentimentals impossibles. Cultura postergada. Economia depenent...
Un llast massa gran per països que no s’ho poden permetre...

Vikipost

Ho confesso, sóc una forma de vida d'un planeta molt llunyà que mai diu la veritat.
És cert, us ho juro!

Catalunya informació

D'aquest carai d'emisora que sembla un disc ratllat, i et fa passar el dia com si fossis en Bill Murray de Groundhog Day , avui m'he quedat amb l'slogan aquest de:

Catalunya informació, cada dia més atents a la realitat que t'envolta....

i dic jo que com a mínim, ja que es marquen el farol, estaria bé que precisessin de quin augment percentual diari, mensual o anual parlem... a part, hauríem de saber de quin nivell d'atenció partim, i si hem d'esperar una saturació a curt, mig o llarg termini, per així poder preveure i evitar el risc d'acabar visquent en una mala sequel·la de 1984... perquè sinó, això és parlar per parlar, propaganda de la barata vaja, i quin mal pitjor pot patir una emisora que només té la credibilitat, perquè només fa que donar notícies, com a valor...

Kuroi ame (1989)

Shohei Imamura

1989

b/n

(Black rain, en anglès)

La bomba atòmica des de la perspectiva dels de la van patir. Sense planys, ni ploraneres innecessàries... ni cap mena de pornografia sentimental.
Els que eren a “l’epicentre”, per si això per si sol no fos prou desgràcia, és a qui se’ls hi fan visibles les conseqüències més aviat: taques, laceracions, mareigos, ofecs, tumors. A més a més doncs, viuen estigmatitzats. Carreguen amb l’estupidesa humana i el rebuig que neix de la ignorància i de la por, a més d’ésser les víctimes més immediates de la gran tragèdia...

Dos preguntes irrespostes... Perquè els americans van llançar la bomba si haurien guanyat la guerra de totes maneres? Perquè no van tirar la bomba a Tokio si volien guanyar la guerra?

Com diu un dels afectats: que cruel morir sense saber-ne la resposta!!

Impressionant i commovedora!

Arrels

Si tal com diu la dita xinesa (?) abans de morir has d’haver tingut un fill, plantat un arbre i escrit un llibre, ja dec ser més a prop de poder traspassar el llindar dels vius ben tranquil.
Ahir vaig plantar un arbre, una magnòlia concretament. No he trobat enlloc cap descripció del requisit mínim d’arbre que es demana; ben mirat una planta de Maria mascle també hauria de servir, perquè mira es fan grans...!
També deu ser important –no fugim d’estudi-, pel transplantament (és més exacte!) que l’arbre sobrevisqui.
Ja us en faré cinc cèntims... de moment és aventurat fer conjetures.

Puc afirmar rotundament, això si, que implica molta menys dedicació i implicació emocional que tenir un fill.

Pel que fa el llibre... de fet mai he anat pel món amb tots els deures fets, no veig perquè hauria de començar ara!!

(2)

En un estadi relacional molt més imperfecte; d’un temps ençà em sorprèn la camaraderia que s’ha establert entre el meu pare i jo. I no és que no me n’alegri, no. Senzillament, dol que no hagi estat sempre així.

Reconec que no ho tenia fàcil per guanyar-se’m, rebec com era. Arribava tard i cansat. Érem quatre, i probablement era difícil, per no dir impossible, adonar-se de què em passava. Va treballar molt, i amb moltes renúncies es va gastar el que no tenia, un munt de diners -quin despilfarro!-, en la nostra educació... però aquestes no són coses que la mainada apreciï... ni res que vist ara, en perspectiva, trobi que valgués la pena. Però en tot cas, era la seva decisió i és ben respectable.
D’adolescent però, m’enfurismava no disposar de més mitjans, i em rebel·lava contra tot aquest masoquisme, i del fet que féssim alhora de causa i d’excusa, malgrat no tenir ni veu ni vot.

Ara m’adono que quan m’ajuda i ni tan sols em permet agrair-li-ho, sap què ha hagut de purgar, que és conscient que hi ha coses que hauria d’haver fet diferent... perquè ha estat (reconec que injustament) blanc de les meves frustracions..., i en definitiva, sé que ell també està content de congeniar.

I quan el veig amb el meu fill, no me’n puc estar de pensar en lo diferent que seria el món si els pares féssim d’avis... si més no, de tant en tant!

Si us plau... un poquillo de po favó!!!

Aprofito aquest espai per felicitar al Sr. Manuel Carbonell Foix, possible familiar del mateix J.V.Foix, per la traducció tan edificant, concisa, clara i entenedora que feu de l’obra de Nietzsche, Així parlà Zaratrusta.

A tall d’exemple he posat un parell de paràgrafs de la traducció catalana i l’equivalent en castellà, traducció de A. Sanchez Pascual, perquè pugueu observar la diferència... que la castellana no s’entén gens ni mica, vaja!

Però aquell que no dorm, aquell que és savi, diu: jo sóc tot cos i no res més; i ànima és només un mot per a quelcom que hi ha en el cos.

Pero el despierto, el sapiente, dice: cuerpo soy yo íntegramente, y ninguna otra cosa; y alma es sólo una palabra para designar algo en el cuerpo.

Als menyspreadors del cos, vull dir-los una paraula. Que llur menysprear constitueix llur prear. Què és allò que creà el prear i el menysprear i el valor i el voler?

L’Un Mateix creador es creà el prear i el menysprear, es creà el plaer i el plany. El cos creador es creà l’esperit com una mà del seu voler.

A los despreciadores del cuerpo quiero decirles una palabra. Su despreciar constituye su apreciar. ¿Qué es lo que creó el apreciar y el despreciar, y el valor y la voluntad?

El sí-mismo creador se creó para sí el apreciar y el despreciar, se creó para sí el placer y el dolor. El cuerpo creador se creó para sí el espíritu como una mano de su voluntad.

Dels menyspreadors del cos

Així parlà Zaratrusta

De los despreciadores del cuerpo

Así habló Zaratrusta

Friedrich Nietzsche

Fast away!!!

Passen el dies ràpids, massa ràpid.
I és curiós, perquè estem envoltats de gent que celebra que arribin ben aviat els divendres, les festes, o l’hora de plegar. Indolents i estabornits, es revolquen en la seva letargia com si no s’adonessin que mentrestant, justament no són només els dies els que corren, sinó que mentre es fonen les setmanes laborables, també fugen els mesos i els anys.

Sembla que era ahir, però n’han passat uns quants, des dels meus anys cràpules. Jo també frisava esperant que s’acabés la setmana, perquè arribés la nit del dissabte; per sortir de l’insitut o de la feina, i anar de festa. Amb l’excusa de la joventut i una pseudo-llibertat mal entesa, recentment conquerida, ens comportàvem com uns Rimbauds sense esma... i definitiva i lamentablement, sense el seu geni. Fum, alcohol, poc sexe -i encara malbaratat-, viatges temeraris... nits inacabables i ressaques encara més llarges! Carpe diem dèiem. Ara som joves i s’ha d’aprofitar per fer totes les bestieses... però el Carpe diem quam minimum credula postero, que deia Horaci, que vindria a ser alguna cosa com ara, aprofita el dia, no te’n refiïs del demà, era ben bé una altra cosa.
Resulta paradoxal, a més que fos el nostre lema. Quin contrasentit!
Amargament, ara l'entenem.

(1)

Me’ls miro sovint. Compassats i impassibles a tot allò que els envolta, caminen per la vorera de davant submergits en una conversa infinita, inintel·ligible. Pare i fill, acoblats en la seva simbiosi insultant passegen la semblança simètrica, que la genètica capritxosa no s’ha estat d’accentuar.
Badant, impressionat per l’autosuficiència del seu ecosistema emocional, atrapat en la contemplació de la tranquil•la cadència del seu pas, envejo l’estadi d’impertorbabilitat que trasllueixen. Sóc però, ben conscient de la inexactitud d’extrapolar un retall tan banal i aleatori de la seva existència: el camí que fan des del treball fins a casa per anar a dinar...

El món avui està aïllat...

he oblidat el mòbil!

Mentida!

El final de la novel·la no és el final de la història.
No hi ha cap amor que duri per sempre.
La joventut no és eterna, i la major part de la nostra vida tindrem els cabells blancs... clar, els que no ens quedem calbs.

Publicistes, només volia que constés: ho sé!!!

Lunedi

Dilluns un altre cop.
I si, també estic llaçat de currar el capde...
Però és un cansament que omple, perquè desconnectes de tot i de tothom.
Què diferent d’aquesta feina que tinc! Ara que ben mirat qualsevol ocupació deu ser igual al cap de vint anys...
Quin dilema, vivim per treballar quan només hauríem de treballar per viure... Perquè n'esperem molt de la nostra feina. Per bé que quan no en tenim la idealitzem, estar ocupat no és la panacea a totes les inseguretats, insatisfaccions, etc. Això si, ens situa. És el pal de paller de molts de nosaltres. Ens aclareix quin lloc ocupem en l’entramat social, encara que puguem no trobar-nos-hi massa còmodes.
Només així s’entèn l'angoixa que pateix qui la perd, adhuc ara, que n’hi ha a dojo i no falten ofertes...


PD Break radikal

Quina gràcia la “publicitat” del Primavera Sound:
http://www.youtube.com/watch?v=vb8zBURUfxE
i la del summercase... encara és millor!
http://www.youtube.com/watch?v=ZQpkNzOaHBo

Nena feral

Ara fa dies que ja no se'n parla d'aquesta nena/noia (28 o 29 anys)...
Imagino que el desenllaç serà semblant al munt de casos que, pel que he vist a wikipedia, hi ha documentats des de fa uns quants segles.
I és que si ja és difícil educar en condicions normals, imagina’t...!
Difíciment recuperarà la parla, i si aconsegueixen que sobrevisqui al xoc de tornar a viure entre humans, poca cosa s'aconseguirà...


Res, doncs: és dilluns, fa mandra arrancar, estic cansat del fart de pencar del cap de setmana... però això si, ple d'intencions -bones o dolentes- i propòsits d’esmena.

Un present

Super Butanito

Acabo de veure al youtube, el video de l'entrevista censurada d'en José M. Garcia al programa d'en Quintero.

En Quintero és un freak... haig de reconèixer però, que el tipus és força llest. Potser un pel massa tendenciós, inevitable, d'altra banda, al nivell en què es mou, suposo. És clar que ni punt de comparació amb salsas rosas, etc. Va sempre prou ben documentat, això potser no és només mèrit seu, però és evident que sap dur al convidat al terreny que li interessa. Definitivament, això si, haig de fer un poderós acte de constricció per suportar el seu histrionisme, el seu amiguisme i la seva botiflera...


Entenc que no ho hagin passat, que hi hagi hagut pressions de tot arreu, d’en Florentino, de l’Aznar, però no que hagi estat des del PSOE que s’hagi frenat l’emissió..., si no és perquè enmig de tot l’embolic i tota la intriga es fa palès que allò que Garcia anomena “el imperio” és una realitat com una casa de Pagès!!! Però és que deixa algunes perles que Déu ni do. Rep tothom: l’Aznar amb paròdia mímica inclosa, en Rajoy de qui diu que és un gran coneixedor del ciclisme i un titella en mans de l’Aznar, en Florentino a qui menys guapo li diu de tot.
Garcia ven la seva diatriba com una garbellada necessària madurada des de la reflexió durant el seu allunyament mediàtic.

La frase que em ve al cap és: bona excusa té el malalt, diu que sua i es pixa al llit!!!

Tota la seva arenga, em semblen un munt de cops de pal de cec, d’algú que no ha paït haver quedat al marge. I tan aviat reconeix que muntava un tinglado (iniciativa seva, quin fart de riure! A veure si l'Audiència Nacional actuarà d'ofici també ara...) per fer front a l’imperio i manipular la informació al seu gust, com advoca per la independència i la imparcialitat quan diu que li ha perdut el respecte a Losantos...

Tots els peperus estan indigests de l’11-M ençà. I la indigestió és un trastorn que més aviat o més tard provoca gasos, vòmits i cagarel·la...

A sota la via de la renfe, a la vora de l'estació, hi ha aquesta joia.
M’agraden els graffitis. Alguns molt i d’altres menys. Aquest però, per les dimensions, per l’encert cromàtic, per lo laboriós que s’intueix el treball i el motiu tan encertat, el trobo absolutament genial. Implacable i definitiu. Sovint em paro a mirar l’impacte que fa a la gent que passa. No és d'estranyar trobar-s'hi alguns visitants que es paren i s’hi fan fotos... com al cul de la lleona vaja.

PS... escalfant motors

Va, per anar fent boca...


I això que vaig jurar que no hi tornaria!
Encara se'm regira l'estòmac de pensar que quan tocaven The Raveonettes, Franz Ferdinand... a dins el poble 'panyó, nosaltres a fora feiem cua com xaiets. Ara l'iris, ara les empremptes. I al capdavall van obrir comportes perquè sinó hi hagués hagut una insurrecció, i tota la parafernalia teconològica no va servir de res. Almenys aquell dia!

Quin bon record el concert de Wilco. Un so insuperable. Ja els coneixia de feia temps, però em van sorprendre.
I el de Pixies! Encara que van sonar com el cul... Però va ser molt emotiu. No em pensava pas poder veure'ls ja.

Però es que aquest any, i de moment només hi ha publicada una ínfima part de la cartellera, han encertat de ple: Built to Spill i Modest Mouse!!!

PD Hi haurà festival després dels 40?

Les 7 diferències...

No comment!

Karaoke

Fall At Your Feet
This song appears on the following album:

Woodface
CD Album
From ChaosMusic, Sanity, CD Universe, Amazon



Fall At Your Feet
Written By N. Finn

I'm really close tonight
And I feel like I'm moving inside her
Lying in the dark
I think that I'm beginning to know her
Let it go
I'll be there when you call

Whenever I fall at your feet
And you let your tears rain down on me
Whenever I touch your slow turning pain

You're hiding from me now
There's something in the way that you're talking
The words don't sound right
But I hear them all moving inside you
Go, I'll be waiting when you call

Whenever I fall at your feet
And you let your tears rain down on me
Whenever I touch your slow turning pain

The finger of blame has turned upon itself
And I'm more than willing to offer myself
Do you want my presence or need my help
Who knows where that might lead

I fall at your feet
And you let your tears rain down on me
Whenever I fall

Sweet melody!

L'agressivitat

Apa, vinga racionalitzar-la!
Qualsevol excusa és bona per justificar la desmesura de les nostres reaccions.
Latent, però, sempre hi ha la pulsió destructora que aprofita qualsevol entrebanc per sortir a desbrossar-ho tot. Si mor el món, s’acabaran les limitacions, eh?
Estem malalts. Frustrats.

Cienciologia

Osti tu, quin tip de riure:

El auténtico dogma de la Cienciología afirma que todos sufrimos los recuerdos traumáticos de unos alienígenas, llamados tethans, que fueron asesinados en la Tierra hace millones de años por el malvado jefe supremo Xenu, que les atrapó en un volcán y luego les hizo saltar por los aires con armas nucleares (de aquí la referencia al volcán que aparece en la portada de “Dianética”). De modo que lo que todos necesitamos limpiar son los fantasmas parásitos de estos extraterrestres, que nos frecuentan con sus malos recuerdos.

Extraña Cienciología
Tom Cruise es malo para tu salud mental.

Por Steven Novella, Dr. en Medicina – 22 Septiembre 2005

Voltant..

Vaig llegir un post que deia que:

el repte de la vida adulta és conservar l'idealisme quan ja s'ha perdut la ingenuïtat

I que aquest, era el lema d'en Bruce Springsteen, el Boss(sic).
Ara que hi penso, si li agrada que l'anomenin així, deu ser un idealisme un pel rar. En fi...

Sense haver-la exterioritzat mai, ni haver-la plasmat per escrit, aquesta idea sempre ha romàs latent al meu subconscient; discutint sobre els grans temes (immigració, racisme, lluita de gèneres, armament, etc.), la meva postura, normalment, ha estat defensar la idoneïtat de no oblidar la nostra mirada d'infants, les ensenyances de l'escola, de la família, dels llibres... Per bé que molts cops no puguem fer-hi res, que ens sentim amenaçats i vulnerables, i hàgim d'actuar a contracor, no podem cometre l'error de legitimar les nostres renúncies...

Però fa temps que no participo en els grans col•loquis. Evito, especialment, els que es fan després d'un àpat... Tothom vol dir la seva, ningú s'escolta els altres, i les conclusions solen ser força decebedores. Un exercici estèril.

Tot això és culpa del programa aquell d'en Puyal, la vida en un xip. El seu llegat ha estat nefatst...

Papa-Dylan

El montatge de la foto (que mal fet, Déu meu!) no és més que un regal que tinc pendent de fer a un bon amic..., que malauradament encara no conec en persona.
Albert, si per casualitat algun dia passes per aquí, això és per tu! No t'ho envio directament perquè ara, potser, no és el moment de contactar.... i perquè només publicar-la aquí ja té prou pena. :)

I per acabar, dos reflexions:
Primera. Esteu d'acord en que només hi ha un sol sexe? Les convencions i els prejudicis fans les partions i marquen els límits. Una altra cosa ben diferent és com vulguis viure’l, el teu compromís o la teva tria, digues-li com vulguis.
Segona. Commiseració. Quina gran paraula. A veure si, apart de conèixer-ne el significat, en sento més... l'adolflescènia resta lluny ja!

PD Queda pendent per més endavant aprofundir en ambdues i "tachín-tachán": la meva opinió sobre els foros.

Endavant les atxes

Mainstream

La comercialitat en el món de la música...
Definitivament, aquesta és una de les discussions musicals inacabables per excel·lència...
La meva opinió: tant des de la més absoluta mancança de mitjants, com des del mainstream, es fa música amb vocació underground, independent o alternativa... i clar, també n’hi ha amb vocació merament comercial.

Crec que no és l’oient, amb els seus prejudicis, qui categoritza.
Són un conglomerat de missatges -i no parlo només dels textos- que dóna el grup o l’artista.

No us penseu. Si us hi pareu a reflexionar, les nostres percepcions, amb el munt d’informació de què disposem, poques vegades ens enganyen... Una altra cosa és que la publicitat (propaganda en molts casos) té una força colossal, i costa abstreure-se’n.
Per exemple, que un cantant o un membre de la banda sigui una vedette de la tv o de la radio, vagi a debats a tort i a dret, etc.. no pressuposa que s’hagi venut per diners i fama. Però és fa difícil imaginar-te’l amb un ego prou petit, lluitant per interpretar el sentit metafísic de la pròpia existència, tractant d’imposar els seus propis criteris artístics a la discogràfica, debatent-se en un mar de dubtes quan no és prou clarivident o quan no li arriba la inspiració.

Els meus patrons: l’originalitat, l’esforç que intueixo que fa per tal d’assumir el risc de la seva proposta, la perseverança, la innovació... i els recursos(mainstream), però també la importància que se li donen, etc. És difícil, però amb el temps tothom queda retratat...

La diferència entre la Polla i la Shakira, per mi és evident... Una altra cosa és la gent que se’ls escolta i en fa bandera. Hi ha molta incultura i molta gent manipulada. Però la intencionalitat de cadascú davant del fet musical, tot i que puguin acabar sent esclaus del seu propi missatge o estètica, és ben diferent

Señó Prezidenc

Em fa vergonya que al meu país pugui haver-hi un president que no parli correctament la llengua autòctona! Tan se me'n foten els seus orígens. Em són absolutament indiferents, però igualment que a Espanya no voldrien de president algú amb accent anglosaxó, jo EXIGEIXO que com a MÍNIM, el president del méu país sàpiga parlar la llengua que "suposadament" ha de defensar.
Això per no entrar a parlar de la formació que s'hauria d'exigir a un president...
Una altra cosa ben diferent és el que pensi de la seva talla intelectual, i del carisma d'aquest senyor. De la primera no puc dubtar-ne perquè no el conec prou, i atribueixo les seves mancances i limitacions "aparents" al problema de l'idioma. Carismàtic no ho seria ni tatuant-se la moreneta a les natges... Que estigui a davant de tot, només em parla de l'ofuscació dels dirigents del psoe pensant de la realitat de Cornellà és extrapolable a la resta de Catalunya, o d'una actitud més maquiavèlica buscant mobilitzar tota la gent que no vota a la perifèria de bcn, imposant en Montilla a la resta del territori, peti qui peti.

M’estimaràs més si et deixo veure el fons de la meva ànima?
Conèixer totes les meves flaqueses, les pors, les baixeses més inconfessables, em farà més valuós als teus ulls?
Val la pena no ser del grapat?
Que és més patètic esforçar-se per no desentonar o l’inrevés. És a dir, per destacar? Segurament ja plantejar-s’ho, ho és bastant. Actuar i no ser un mateix és bastant trist.
Però, qui és un mateix?
Qui ho sap?
Quan ho ets?
Pots fluir, deixant aflorar els teus sentiments, lliurant-te a l’atzar sense cap mena de prudència, sense cap màscara?