La comercialitat en el món de la música...
Definitivament, aquesta és una de les discussions musicals inacabables per excel·lència...
La meva opinió: tant des de la més absoluta mancança de mitjants, com des del mainstream, es fa música amb vocació underground, independent o alternativa... i clar, també n’hi ha amb vocació merament comercial.
Crec que no és l’oient, amb els seus prejudicis, qui categoritza.
Són un conglomerat de missatges -i no parlo només dels textos- que dóna el grup o l’artista.
No us penseu. Si us hi pareu a reflexionar, les nostres percepcions, amb el munt d’informació de què disposem, poques vegades ens enganyen... Una altra cosa és que la publicitat (propaganda en molts casos) té una força colossal, i costa abstreure-se’n.
Per exemple, que un cantant o un membre de la banda sigui una vedette de la tv o de la radio, vagi a debats a tort i a dret, etc.. no pressuposa que s’hagi venut per diners i fama. Però és fa difícil imaginar-te’l amb un ego prou petit, lluitant per interpretar el sentit metafísic de la pròpia existència, tractant d’imposar els seus propis criteris artístics a la discogràfica, debatent-se en un mar de dubtes quan no és prou clarivident o quan no li arriba la inspiració.
Els meus patrons: l’originalitat, l’esforç que intueixo que fa per tal d’assumir el risc de la seva proposta, la perseverança, la innovació... i els recursos(mainstream), però també la importància que se li donen, etc. És difícil, però amb el temps tothom queda retratat...
La diferència entre la Polla i la Shakira, per mi és evident... Una altra cosa és la gent que se’ls escolta i en fa bandera. Hi ha molta incultura i molta gent manipulada. Però la intencionalitat de cadascú davant del fet musical, tot i que puguin acabar sent esclaus del seu propi missatge o estètica, és ben diferent
2 comentaris:
mainstream almenys a mi el que em fa pensar es en un disc (o videoclip, DVD, gira..) pensat i creat sota el criteri principal de la rentabilitat empresarial després de dirigir el producte al públic de masses. I es realitza sobre una producció artística. De vegades d'alt nivell, altres de baix, i majoritariament de nul. I aleshores primen els clàssics conceptes de marketing, aplicables tan a la venta de tomata triturat en llauna, cotxes o camises. Almenys es a la conclusio que jo he arribat, després de veure com alguns productes mainstream m'agraden. Pocs.. això si. I no puc rebutjar-los o intentar canviar la percepció del meu oide en funció del numero de vendes que hi han.. o d'espectadors de la gira. La forma de vendre un producte, no necessariament qualifica al producte.
Aquest comentari venia a cuento d'un post d'un forum on és parlava del mainstream... i un paio acabava preguntant-se què ho era més, si la polla o la shakira. Personalment, ni l'un ni l'altre no em diuen res de res, encara que posats a buscar punts a favor d'un i altre... em quedo amb la Tamara jajajà.
Home a mi hi ha gent que m'agradaria poder escoltar alguna cosa seva produïda amb més mitjans i que crec que es mereixerien més claca, i d'altres (el canto del coco, p.e.) que els enviaria a girar a bars de carretera australians fins que s'empassessin el deje piju!!
Publica un comentari a l'entrada