El montatge de la foto (que mal fet, Déu meu!) no és més que un regal que tinc pendent de fer a un bon amic..., que malauradament encara no conec en persona.
Albert, si per casualitat algun dia passes per aquí, això és per tu! No t'ho envio directament perquè ara, potser, no és el moment de contactar.... i perquè només publicar-la aquí ja té prou pena. :)
I per acabar, dos reflexions:
Primera. Esteu d'acord en que només hi ha un sol sexe? Les convencions i els prejudicis fans les partions i marquen els límits. Una altra cosa ben diferent és com vulguis viure’l, el teu compromís o la teva tria, digues-li com vulguis.
Segona. Commiseració. Quina gran paraula. A veure si, apart de conèixer-ne el significat, en sento més... l'adolflescènia resta lluny ja!
PD Queda pendent per més endavant aprofundir en ambdues i "tachín-tachán": la meva opinió sobre els foros.
Endavant les atxes
2 comentaris:
Tot sovint em pregunten perquè considero que Bob Dylan és l'Anticrist. I cada vegada que ho exposo , ho veig encara més clar. No és precisament perquè sigui un pedant, egoista, auster en somriures, egolatra i antipàtic. De fet, això és el de menys. sino perquè quan una persona ha pogut liderar a mitja humanitat cap a un camí de compromís, perquè les conjuncions han permès que jugui aquest paper, i aquest al cap d'uns anys, el que fa, és agenollar-se devant del Papa..... doncs no se altre nom.
"nogensmenys" no se li podria retreure a en Busta, per exemple :)))
Passa que a vegades exigim dels personatges una coherència i una integritat que aplicada a les nostres míseres i mortals vides, suposaria que ens passéssim el dia predicant en vers, com en zaratrusta... això quan aconseguíssim deixar de levitar.
Jo més aviat li retrauria no haver estat capaç de retirar-se quan va notar que es repetia més que l'allioli, o de reciclar-se en el primer divo operístic sec, o senzillament no haver-se concedit més etapes reflexives...
Publica un comentari a l'entrada