Fast away!!!

Passen el dies ràpids, massa ràpid.
I és curiós, perquè estem envoltats de gent que celebra que arribin ben aviat els divendres, les festes, o l’hora de plegar. Indolents i estabornits, es revolquen en la seva letargia com si no s’adonessin que mentrestant, justament no són només els dies els que corren, sinó que mentre es fonen les setmanes laborables, també fugen els mesos i els anys.

Sembla que era ahir, però n’han passat uns quants, des dels meus anys cràpules. Jo també frisava esperant que s’acabés la setmana, perquè arribés la nit del dissabte; per sortir de l’insitut o de la feina, i anar de festa. Amb l’excusa de la joventut i una pseudo-llibertat mal entesa, recentment conquerida, ens comportàvem com uns Rimbauds sense esma... i definitiva i lamentablement, sense el seu geni. Fum, alcohol, poc sexe -i encara malbaratat-, viatges temeraris... nits inacabables i ressaques encara més llarges! Carpe diem dèiem. Ara som joves i s’ha d’aprofitar per fer totes les bestieses... però el Carpe diem quam minimum credula postero, que deia Horaci, que vindria a ser alguna cosa com ara, aprofita el dia, no te’n refiïs del demà, era ben bé una altra cosa.
Resulta paradoxal, a més que fos el nostre lema. Quin contrasentit!
Amargament, ara l'entenem.