(2)

En un estadi relacional molt més imperfecte; d’un temps ençà em sorprèn la camaraderia que s’ha establert entre el meu pare i jo. I no és que no me n’alegri, no. Senzillament, dol que no hagi estat sempre així.

Reconec que no ho tenia fàcil per guanyar-se’m, rebec com era. Arribava tard i cansat. Érem quatre, i probablement era difícil, per no dir impossible, adonar-se de què em passava. Va treballar molt, i amb moltes renúncies es va gastar el que no tenia, un munt de diners -quin despilfarro!-, en la nostra educació... però aquestes no són coses que la mainada apreciï... ni res que vist ara, en perspectiva, trobi que valgués la pena. Però en tot cas, era la seva decisió i és ben respectable.
D’adolescent però, m’enfurismava no disposar de més mitjans, i em rebel·lava contra tot aquest masoquisme, i del fet que féssim alhora de causa i d’excusa, malgrat no tenir ni veu ni vot.

Ara m’adono que quan m’ajuda i ni tan sols em permet agrair-li-ho, sap què ha hagut de purgar, que és conscient que hi ha coses que hauria d’haver fet diferent... perquè ha estat (reconec que injustament) blanc de les meves frustracions..., i en definitiva, sé que ell també està content de congeniar.

I quan el veig amb el meu fill, no me’n puc estar de pensar en lo diferent que seria el món si els pares féssim d’avis... si més no, de tant en tant!