hhh

13 - CAMI RAL
Que en son d’altes les muntanyes. Que m’amaguen tot allo que estimo. Com enyoro que el sol neixi al mar. L’atzavara blava i el badiu tot blanc. Cami ral que em duras. Al pais d’ on jo soc. Clara terra, aspra terra. Al pais d’on jo soc. Ella em mira com dient-me. Torna encara, groc retrat que guardo. Si sabia que la puc trobar. Jo passo l’ aigüeta sens por de (em) negar. Semto l’olor penetrant de mareselva. I sempre el cant del rossinyol em diu. Ella encara surt a la finestra. Per si el veu tornar pel cami, pel cami... Cami ral que em duras. Al pais i a l’amor. Mare terra, dolça terra, Al pais i a l’amor.

HHH – Homo Homini Lupus

De les poques cançons en català -poques se'ls hi entén l'idioma- que els hi recordo.
Vaig veure aquesta gent per primer cop deu fer més de 20 anys al passeig de la Puda, al costat de l’Insti-put de Bnyls, quan encara ni existien les barraques de St. Martirià. Va ser la cosa més radical i esborronadora que he vist mai. Les cançons duraven un minut escàs. Les proclames polítiques entre cançó eren descarades i contestatàries, però increïblement lúcides.
El bateria, que llavors no era el cantant -això va venir més tard- aquell dia tocava amb bidons metàl•lics (de gasoil, o el que fossin...).
Recordo haver-los vist almenys un parells de cops més... la veritat, passada la sorpresa inicial, el seu estil no m’atreia gens.

Un dia un col•lega amb qui intercanviàvem música, a mitjans norantes, em va deixar una cassette mal grabada, d’un grup paral•lel dels hhh. Es deien Rouse, i l’elapé es titulava Does suck Rouse? Em van enganxar fort durant un temps... però en els successius canvis de reproductors de k7-cd-mp3, va desaparèixer.