inspiration

És curiós com funciona això de l’escriptura: ara que tinc temps, em planto davant de l'ordinador i no em surt res.
I en canvi, sovint quan passejo pel carrer, quan vaig en bus, mentre vigilo el gos que corre com un beneit d'una punta a l'altra del solar -els minsos deu minuts matinals i vespertins que puc dedicar-li, que és l’únic moment que surt del seu recinte, pobre-; en totes aquestes situacions, doncs, em venen al cap frases d'allò més arravatadores. Paraules que analitzades desseguida, em semblen retalls d’una gran novel·la... però que segur que descontextualitzades no són més sentencies carregades de pretensions. Un sentimentalisme, codificat en un M.O.R.S.E. emocional inintel·ligible... pero per més ridícul que pugui semblar, entotsolat en el silenci del meu capteniment, les trobo vàlides... m’omplen i m’agradaria poder-les compartir i desenvolupar-les.
Mai he estat cap badoc d’aquells que s’asseuen a un banc, i xafardegen a discreció. Més aviat en aquests casos solc concentrar-me en mi mateix, ja sigui llegint o escoltant música... o senzillament lobotomitzant-me a mig camí d’un nirvana matusser.
Però m’agrada la gent. M’agrada caminar pel carrer i observar qui passa pel meu costat. Sóc xafarder, però en un nivell molt poc mundà. No m’interessa qui són, com es diuen, ni si són importants o coneguts.
Miro el seu esguard, la seva expressió; procuro esbrinar si estan contents, abatuts o atabalats. El físic, la roba, tot forma part de la seva aura, i el trasbalsament que em provoquen. Improviso històries mínimes, pràcticament instantànies, que justifiquin la seva expressió, la seva determinació o el seu apocament.
Ni remotament, tinc la intenció de perseguir, assaltar o interpel·lar-los perquè allò que és un fugisser i simbòlic fregament, esdevingui una relació personal.
Defujo la mirada si és corresposta la meva. A mi m’incomodaria que algú m’observés amb la displicència que jo ho faig.