Febre

Una cèl•lula.
Sola!
Al voltant seu, un número infinit... de cèl•lules.
Prescindibles però insubstituïbles.
Un entramat, un sistema.

I vist des de fora: jo!
Envoltant de milions com jo.
Prescindibles i insustituïbles.
Oxigen, atmòsfera, sol... galaxies...

I al voltant nostre, què més hi ha?

Imagino que el nostre temps, és només una partició definitivament inapreciable, de la més infinitesimal divisió del temps que regeix l’existència de l’ésser que conté un número inenarrable de móns com el nostre.
La nostra existència, i el nostre equilibri són només una casualitat...