(1)

Me’ls miro sovint. Compassats i impassibles a tot allò que els envolta, caminen per la vorera de davant submergits en una conversa infinita, inintel·ligible. Pare i fill, acoblats en la seva simbiosi insultant passegen la semblança simètrica, que la genètica capritxosa no s’ha estat d’accentuar.
Badant, impressionat per l’autosuficiència del seu ecosistema emocional, atrapat en la contemplació de la tranquil•la cadència del seu pas, envejo l’estadi d’impertorbabilitat que trasllueixen. Sóc però, ben conscient de la inexactitud d’extrapolar un retall tan banal i aleatori de la seva existència: el camí que fan des del treball fins a casa per anar a dinar...