El dia del senyor..

Diumenge, el dia dels descans!!

El senyor que el dia abans ha anat a dormir tard -per res en concret... perquè s'hi estava bé anxovat al sofà- s'aixeca prest a les 07:30 am.
Esmorzar de rutina: una tassa de llet amb cinc cullerades de nesquick, dos magdalenes amb gust de llimona, sis galetes Maria, i un grapat d'smacks. A baix al pàrquing, s'enfila a l'escala de mà per arribar a la taquilla on guarda tots les andròmines de cicloturista i, fent d'equilibrista, es disfressa de client del Dr. Puerto.
Volta curta, de poc més d'un parell d'hores, trenta quilòmetres aprox. i poc menys de 300 m de desnivell.
Sense dutxar ni res, els tres membres de la família -només falten el gos i el gat per fer el “pleno”- se'n van a platja. Després de passar per pobles amb noms tan estimulants, com l'Arbre sec, Saldet, i l'Armentera, ja són a St. Pere Pescador; no entren al poble. Arribem a l'Av. de les banderes -no tinc ni idea del nom real- que, literalment, desemboca al mar. Com sempre està farcida de rulots, i autocaravanes. D'uns anys ençà s’hi han afegit tot de furgonetes (des de wolfswagens a c15’s) tunejades amb més o menys encert -i recursos- per viure-hi, en alguns casos ocasionalment, a dins. Qüestió de pose... o d’inflació, depèn de qui ho miri i com ho vulgui veure!

Fa molt de vent, i mentre la senyora fa la llagasta a la sorra, el senyor i el petit dictador construeixen una presa amb dues muntanyes que la circumval•len, a vora d'aigua. Un parell d’onades, són una amenaça premonitòria del petit Tsunami que fot tota la martingala a parir panteres...
L'escena continua amb el petit dictador, amb “manguitos”, a coll del senyor. Mar endins, acompanyat de tot de sons festius –per a algú que no els conegui...- i gesticulacions d’allò més efectives i efectistes... Per si no heu estat mai a St. Pere, heu de saber que es pot caminar quilòmetres en direcció a Itàlia, i només els genolls et queden colgats. Què hi farem, ja hi nedarà quan sigui gran!
Sortint de l’aigua, un llarg travelling mut, si no fos pel vent, buscant el para-sol verd pistatxo de Valeo, l’única cosa que fa referència a l’empresa –que jo conegui- que no ha estat deslocalitzat. Un desconegut l’està plegant a l’altra punta de la platja. Els esdeveniments, com per art d’encanteri, prenen seqüència amb una inusual rapidesa, al seu magí. El para-sol ha sortit disparat, dibuixant una espiral assassina, sense que la senyora ni tan sols se n'hagi adonat. Afortunadament no hem de lamentar víctimes...

Al cap de poc decideixen tornar-se’n. Durant l’agradable passeig per la sorra cap al cotxe -d'innegables connotacions fakíriques- el petit d. convenç al catruç, dic el senyor, per fer volar un cometa (gentilesa dels supermercats Centre), d’una efectivitat tan enlluernadora com anàrquica i incerta. Un parell d’enrabiades més tard, tornen cap a casa amb l’Eduard Cànimas (Cànimas o rebentes és diu l’elapé), que els hi toca la fibra amb la cançó num. 4.

El dinar a casa dels pares, com gairebé tots els diumenges, és una sort per qui no està obligat a anar-hi; que cadascú ho interpreti com pugi...
En acabar, i sense pausa, per pair, res millor que mitja horeta de xuts amb la pilota de l’spiderman. Això si! Ara a l'ombra. A baix al garatge!

“Lamentablement” avui el senyor es quedarà sol, perquè la senyora i el petit d. se’n van a veure un ballet infantil. Encara me’n faig creus de la seva gosadia al refusar, diumenge passat, la invitació en plena reunió familiar; d’un rang superior s’entén, família política vaja... No va ser per audàcia, més aviat per sobre-saturació! A més ells tampoc venen a veure el petit d. quan juga un partit de futbol!

Passa una bola de borró i de fons sona el xiulet del bueno, el feo i el malo. A una banda de corredor ell i un mirall desvalgut, i escantonat... al’altra, els seus contrincants a dins de la caixa d’eines.

Reeixit del primer desafiament, decideix penjar l’espatllera de gimnàs que va recollir fa prop de dos anys. Avui té temps per a aquests menesters!!
És massa alta. No problem! La talla. Falta una barra. No problem. Sobra el travesser de la part que ha tallat. No entra. No problem. Retalla el travesser per ambdós costats. L’espatller ara queda massa baix. No problem!! El penja. Llàstima! S’ha carregat els espitrocs (o com carai s’escriguin).
Assaboreix l’agredolça satisfacció de fer a mitges allò que pensava que mai trobaria el moment de fer.

Es va fent tard i decideix que ja acabarà un altre dia d’aquests, que faci un altre mutis per l’esquerra. Se’n va a nedar abans de dutxar-se. Aquí no calen gorres de latex, però si ulleres si es vol gaudir del fons. Neda amb cura per no tocar la flora que, re-crescuda, amb prou feines està a mig metre de la sufície, flanquejat per un parell de blackbassos –quin nom tan ianqui per un peix!-. Tornant a la riba esquiva els joncs que, esfilagarsats, sobresurten del nivell de l’aigua. Cauen quatre gotes, i s’escapa algun llampec. L'aigua pren aquell verd ocre...!!!

Mentalment, el senyor apunta a l’apartat de tasques pendents:no oblidar de reflexionar a qui se li ha d’agrair un dia tan perfecte.